Per què tinc un blog?

Com que per aquí a dia d'avui som quatre gats, em vull permetre una llicencia i aprofitar el post d'avui parlar una mica de mi. Pot ser que algú es pregunti: per què al 2017 tens un blog de casaments si no tens intenció de casar-te?

Una de les raons per obrir aquest blog és perquè sempre m'ha agradat el món nupcial. Però, quan fa que consumeixo coses relacionades amb el món dels casaments? No us podria dir una data exacta perquè ni jo mateixa sóc conscient de quan vaig començar a explorar aquest món. Però recordo que el 2004, quan es van casar en Felipe i la Letizia, els primers convidats van començar a entrar a l'església a les 9 del matí. Així que vaig matinar (sí, llevar-se abans de les 11 un dissabte és matinar) i vaig estar veient com entrava tothom. Haig de dir però, que a mitja missa em vaig adormir i em vaig perdre el moment del sí vull. El dia abans recordo, també, arribar corrents de classes de piano per veure l'enllaç entre en Frederic de Dinamarca i la Mary Donaldson. Vaig arribar just quan en en Frederic li queien les llàgrimes amb l'entrada de la seva futura esposa. 
Tinc un Vogue Novias que data del 2014, però ja veieu que aquesta afició ve de força més enllà. Suposo que es fa estrany que no casant-me ni dedicant-me professionalment en aquest món, m'apassionin aquestes coses. Potser un dels motius és que a dia d'avui casar-se ja no és una imposició, i, ja que un casament no deixa de ser una celebració de l'amor, m'encanta veure com cada parella enfoca aquesta festa fent el que els ve de gust. M'agrada veure com culmina tot el que ha estat preparant una parella amb dedicació, nervis i passió. Diuen que és un dels dies més feliços de la teva vida, i jo n'estic convençuda, perquè reunir en un mateix dia a tota la gent que estimes ha de ser fantàstic. Un dia ple d'emocions, felicitat i un seguit de sentiments preciosos.

Perquè veieu que la meva passió pels casaments ve de lluny, aquesta foto és la prova que amb 3 anys (qui diu 3 anys, en diu 4, ni idea de quina edat tenia exactament) fent el que més bé sé fer: analitzar, desgranar i observar tots els detalls d'un casament. L'home que intuïu de fons és el meu pare, amb 20 anys menys (i amb 20 quilos menys també).

 

La idea principal d'aquest blog és emmagatzemar en un mateix lloc totes les coses que descobreixo i m'agraden. Com que segurament mai portaré a la pràctica aquestes idees (d'aquí el nom del blog), però no oblidem que compartir és viure, m'agrada pensar que alguna parella que es casa podrà fer servir alguna informació d'aquest blog. O simplement, encara que no us caseu, m'agrada pensar que us serveix de lectura per l'estona que passeu al metro de casa a la feina, o quan feu la pausa per esmorzar.

En hores mortes em puc passar llargues estones mirant fotos o vídeos de nuvis que no conec de res. Alguns m'emocionen (sí, confesso que a vegades em cau alguna llagrimeta i tot), i per mi això és símptoma que he descobert un fotògraf o videograf que sap captar els moments més especials. També us confessaré que no és complicat que em caigui una llagrimenta veient reportatges de parelles que conec. Sóc l'amiga que plora quan entra la núvia, però també sóc l'amiga que tanca la festa. En un casament ho vaig a donar tot.

Un altre problema greu que tinc és que en tot li veig possibilitats per un casament. Per exemple, l'última vegada que vaig visitar un museu, en un dels espais el meu cap va començar a pensar com ho organitzaria per fer-hi una cerimònia. Si en una botiga veig un objecte que m'agrada, penso quina utilitat li donaria per un casament. Sí, puc semblar una persona poc equilibrada, però el meu entorn ja em coneix i no m'ho té en compte. 

Moltes de les meves amigues em diuen dues coses. La primera és que si mai es casen voldran que les ajudi a organitzar el casament. Podeu imaginar com de contenta em poso que pensin en mi en aquest moment.

La segona cosa que em diuen és que pateixen perquè un dia els faci una crítica despietada del casament que organitzaran. No amigues meves, us ho dic públicament: jo mai criticaré la celebració que heu preparat si us defineix a vosaltres com a parella. Mai, perquè encara que jo no fes segons què, perquè no forma part de mi, i per tant no hi estic còmode, no vol dir que ho trobi horrible. Simplement no m'agrada i això no significa que sigui lleig. Odio el sushi, i no per això trobaré terrible que una parella posi una barra de sushi a l'aperitiu. Pensaré que és una gran idea perquè potser aquesta parella el primer sopar el van fer en un restaurant japonès. Simplement jo optaré per no acostar-me al sushi. És més, penso que heu de fer tot el que us vingui de gust perquè sou vosaltres i és el vostre casament.

També tinc una amiga que em diu que desitja que arribi el dia del meu casament. Esther, t'ho dic també des d'aquí: és una pena perquè aquest moment no arribarà, però ja et dic que si arribés, potser t'enduries una decepció. Us he parlat tantes vegades d'aquest moment, que crec que us he deixat el llistó massa alt del que voldria fer. I, si aquest dia mai arriba, tindreu un disgust perquè potser no es compleixen les vostres expectatives.

Visc tant el tema casamentil que quan una amiga es casa la fregeixo a preguntes. A vegades em sento una mica com si li fes un tercer grau, però en canvi les meves amigues casamenteres em diuen que els hi encanta poder-se desfogar amb algú, ja que moltes vegades no gosen parlar del casament amb altres persones perquè tenen por a saturar-les. També, amb les meves preguntes absurdes (hola em dic Anna i el meu superpoder és fer preguntes absurdes) faig que pensin en aquelles petites coses que a elles se'ls hi havia passat per alt. Perquè amics, pels que no em coneixeu, sóc una mica la capitana Tiquismiquis, aquella amiga que pregunta fins el més petit detall.

I sí, confessar que el meu guilty pleasure és consumir informació del món nupcial, a vegades, és estrany. Sobretot quan coneixes un noi. Alguns pensen que ets la boja dels casaments, i que en 4 mesos començaràs a reclamar un anell. D'altres riuen i simplement veus com es van allunyant a poc a poc sense mirar enrere. Però què voleu que us digui si sóc una romàntica? Suposo que és més normal llegir sobre cuina o sobre cotxes. Però ningú és perfecte, i així sóc jo.

I vosaltres, m'expliqueu quin és el voste guilty pleasure?

Entradas relacionadas: