A dia d'avui visc en
aquella època en que totes les meves amigues es comencen a casar.
Sembla que hi hagi una epidèmia o que els hagi picat el mosquit
casamentil i de l'amor. Suposo que tots i totes passem per aquesta
etapa i és preciosa i estressant a la vegada. Però com que aquest
blog és una part de mi, m'agrada deixar constància aquí de tots
aquests moments viscuts durant els casaments de les meves amigues.
Perquè d'aquí un temps, quan llegeixi totes aquestes entrades més
personals m'agradarà recordar tot el que vaig viure.
El 16 de juny d'aquest
any es casa una amiga de la universitat i m'ha tocat fer de dama
d'honor. Amb tota la sinceritat del món estic molt il·lusionada amb
aquest nomenament, encara que, si alguna vegada em caso, crec que prescindiré d'aquesta figura.
Som 4 dames d'honor: 3
amigues i la seva germana. Evidentment cadascuna amb gustos, estils i
cossos diferents. Així que l'única premissa que la núvia ens va
posar era que la tela i el color del vestit havien de ser iguals per
totes quatre, però que a partir d'aquí, cadascuna triés l'estil
que més s'ajustava a nosaltres i que sobretot ens sentíssim còmodes.
Així que després d'una
matinada important per les que vivim a províncies ens vam plantar a
les 10 del matí a una botiga de les afores de Barcelona. Teníem el
handicap que la germana de la núvia estava d'Erasmus a Anglaterra i
que, prèviament, havia anat a provar vestits i havia deixat una
llista feta de quins eren els que més li agradaven per tenir-los en
compte a l'hora de decidir.
El primer pas va ser
decidir el color. La dependenta ens portava diferents vestits perquè
ens els provéssim, tenint en compte que l'estil ja el buscaríem
després, ja que un com haguéssim escollit el color passaríem a
decidir el vestit pels models dels que disposava aquell color.
Vam començar pel color
estrella de la temporada: el groc. Cap de les tres no teníem massa fe
en el color, i efectivament, una vegada provat el vam descartar ipso
facto. Vam provar-nos tres colors més: el blau turquesa, el lila i
el color escollit.
El problema va sorgir
quan les tres dames d'honor ens vam enamorar del color lila però la
núvia opinava que pel tipus de casament que faria no hi encaixava.
Així que al final el que vols és fer feliç a la núvia ja que és
el seu dia, i amb tota la pena del món vam descartar el lila.
Una vegada vam tenir
triat el color vam passar a provar els diferents models per
quedar-nos amb el vestit. La germana ja el tenia escollit ja que era
la seva primera opció, així que només ens quedava a les altres
tres decidir-nos.
Aquí és on va començar
la meva odissea, ja que, de tots els vestits que em vaig provar, no
m'hi veia bé ni en el meu estil amb cap. La núvia, la seva mare i
les amigues deien que em quedava perfecte un dels models. Però jo no
m'hi veia.
La dependenta va dir-me
el que jo feia estona que pensava: “has de triar el que menys et
desagrada”. Fins que va arribar l'últim vestit que quedava per
provar. Se l'acabava de provar un de les amigues i, la núvia i la
seva mare no paraven d'insistir que me'l provés. Jo estava una mica escèptica i els hi vaig dir “me'l provo perquè ja hi estem
posades, però a mi això no em quedarà bé, és de massa pibón”.
I amics meus la frase
aquesta de que és el vestit qui et tria a tu i no al revés que tant
diuen les núvies també em va passar a mi. I d'aquesta manera és
com vaig ser la primera en trobar el vestit, relaxar-me i deixar que
les altres es decidissin ja que dubtaven entre alguns models. En
aquest cas també has d'anar amb la ment oberta perquè al final em
vaig haver de menjar les paraules.
I per celebrar que
després de 3 hores totes havíem trobat el vestit, vam anar a fer un
bon dinar on la núvia va aprofitar per preguntar-nos si ens venia de
gust fer un discurs durant la cerimònia. Perquè sí, no surto d'un
merder que ja me'n poso en un altre. Discurs a 3 mans i a la
distància. No facin zàping per veure com acabava.
I vosaltres què opineu de
la figura de les dames d'honor?
0 comentaris :
Publica un comentari a l'entrada