El meu vestit de dama d'honor

Com ja us vaig explicar en aquest post, una amiga de la universitat es va casar el passat 16 de juny i em va donar el títol de dama d'honor. En aquest mateix post ja us vaig explicar com va ser la recerca del vestit i ara que ja s'ha celebrat el casament i els convidats han descoberts tots els secrets, és moment d'ensenyar-vos el meu vestit.

Anteriorment us vaig comentar que l'única premissa que la núvia ens havia posat va ser que la tela i el color del vestit havien de ser iguals per les quatre dames d'honor. Així doncs el primer que vam fer va ser triar el color. A l'anterior post no us el vaig desvelar, però avui ja us puc anunciar que finalment vam anar d'un rosa coral pujadet. 

Cada dama d'honor va triar el seu estil, i jo finalment em vaig decantar per un vestit que segurament si no hagués sigut pel color, no m'hauria provat mai. 

Com podeu veure a les fotos la gràcia del vestit rau a l'esquena, ja que la deixa tota a l'aire. A davant un simple detall al coll, en forma de collaret. A més a més el teixit del vestit no s'arrugava gens i era molt sofert ja que dissimulava les taques. El fet que no s'arrugués va ser perfecte per poder-lo transportar a 200 km de casa meva sense cap problema. A més a més per aquelles dames d'honor que tenien fills petits no van haver de patir si en algun moment del pica pica les tacaven perquè no es percebia gens ni mica la taca.
Per quins complements em vaig decantar? En primer lloc, com ja he comentat anteriorment tinc un peu una mica petit, un número 35, i per això em costa una mica trobar sabates. Així doncs, en aquests casos aposto per Castañer: tenen números 35 i les cunyes d'espart solen ser còmodes. Eren uns sandàlies roses amb floretes que quasi no es veien degut a la llargària del vestit.

Per la bossa de mà vaig estar dubtant una mica amb el color. Rosa com el vestit o plata com el collaret. Però al final ho vaig descartar per no anar massa conjuntada. I on vaig acabar comprant la bossa de mà? A Zara, on vaig trobar un clutch de molts colors, entre ells tons rosats que conjuntava amb el vestit. La part divertida eren els lloros dibuixats que li feia restar serietat i li donava el toc divertit i juvenil.
I de joies em vaig decantar únicament per portar arracades. També totes les dames d'honor vam lluir un braçalet amb flors naturals que ens va regalar la núvia (i que vaig trencar al minut 2 i que gràcies a la silicona calenta vam poder salvar-ho). Al coll no feia falta cap detall perquè ja portava la pedreria incrustada en el vestit. Així doncs l'únic que vaig haver de buscar van ser les arracades que finalment vaig optar per unes que fossin de color or rosa amb una pedra també rosa.
I pel maquillatge (no se si es pot percebre gaire a la fotografia) també vaig optar per una cosa senzilla i poc carregada. Un petit eye liner i tot el protagonisme als llavis amb un to de rosa pujat.
Pel pentinat tenia clar que volia un recollit per lluir l'esquena. Així que les trenes sempre són una salvació per dos raons:
1. Pots col·locar estratègicament tota el volum de cabell que tinc 
2. I queda tot ben recollit i sense moure's sense por que a mitja celebració estigui tot desfet. De fet a la nit quan vaig arribar a l'hotel em feia tanta mandra desfer-me el recollit que me'n vaig anar a dormir tal qual. L'endemà, excepte alguns cabells estava tot al seu lloc.

I així va ser com a ritme de la cançó Halo de Beyoncé vaig fer l'entrada pel passadís amb les meves companyes i les nenes portadores dels anells. Com li deia a la meva mare: ja que no em casaré mai, haver entrat d'aquesta manera (amb música i pel passadís) serà el més proper a casar-me que faré mai.
I vosaltres heu fet mai de dames d'honor?

0 comentaris :

Publica un comentari a l'entrada